Música de poesia

Benvinguts un dissabte més al fil musical de Ràdio Terra, aquesta setmana dediquem el programa a la poesia musicada. Des de sempre que cantautors i grups de música interpreten els poemes de tota la vida i els hi afegeixen melodies i noves sonoritats.

Des del Fil, n’hem fet una selecció, recordant als clàssics i afegint les noves aportacions.

Comencem amb el príncep dels poetes catalans i el que és considerat màxim exponent del noucentisme literari: Josep Carner. Del seu primer llibre de sonets Els fruits Saborosos en trèiem el primer, és titula Com les maduixes i l’interpreta la cantant barcelonina Gemma Abrié.

De les maduixes de Carné passem als ametllers de Joan Maragall. Del noucentisme al modernisme i de la veu dolça de la Gemma a la melancòlica aspror de Mishima. Escoltem Els Ametllers.

Modernisme, Noucentisme, passem a les avantguardes. Si parlem d’avanguarda hem de parlar de Josep Vicens Foix i Joan Salvat-Papasseit. Endinsem-nos en el mon surrealista i oníric d’aquests dos genis amb la versió de Dijous Paella del poema És quan dormo que hi veig clar i amb l’interpretació de Pascal Comelade i Enric Casasses del poema Sense el ressò del dring.

Si parlem de poetes i cantautors hem de parlar de Pere Quart, àlies de Joan Oliver i el gran Quico Pi de la Serra (l’amalgama de músics Mesclat.). Escoltem El Burgès

Han sortit ja, molts mites de la lírica catalana. Però si comencem pel principi cal recordar el cavaller i poeta valencià Ausiàs March i el cantautor Raimon que en va musicar molta lletra.

A la vora de València passem per Burjassot, poble natal de Vicent Andrés Estellés i qui el canta? L’Ovidi és clar. Escoltem m’aclame a tu.

Seguim en el nostre viatge pel temps i per l’espai i ens aturem a la Renaixença catalana, quan un mossèn va alçar de nou l’orgull de la nostra pàtria. Em escollit Noguera i Garona del recull de poemes de Jacint Verdeguer Canigó interpretat amb l’energia de La Carrau.

Carles Riba, tortosí il·lustre,escriptor, periodista i traductor. Escoltem un poema basat en una obra del grec Kavafis. Cos meu, recorda, cantat pel Josep Tero.

Joan Castellano en un article al núvol ho explica molt bé; El mot “poeta” és etimològicament femení: forma part d’un grup de paraules,  rosa,  sageta,  casa  o agrícola, totes amb una ‘a’ final que han evolucionat majoritàriament amb gènere femení. La paraula poeta, doncs, és intrínsecament femenina i, per tant, és perfectament  atribuïble a les dones sense la necessitat d’afegir l’artificial sufix que genera una discriminació lingüística innecessària i mancada de fonaments. És gramaticalment absurd afegir un sufix femení a una paraula femenina. Així utilitzar la paraula poetessa és del tot absurd.

La poeta Maria Mercè Marçal, escriptora i activista va escriure Covava l’ou de la mort blanca que ara canta Sílvia Pérez Cruz.

Vinyes verdes vora el mar, poema estàndard de Josep Maria de Sagarra cantat per la barcelonina Txell Sust.

Les sabadellenques Bikimel canten els poemes de Joan Vinyoli amb la seva mescla de folk, rock i blues. Escoltem el Borni.

L’irreverent Quimi Portet també s’atreveix a musicar poemes. En aquesta cançó posa la seva particular musicalitat a un poema versionat i dedicat a Francesc Pujols.

Acabem aquesta selecció,sent conscients que ens hem deixat molts poetes, moltes interpretacions. El programa acaba, els guardem per una segona edició. Per concloure aquesta escollim el poema de Joan Fuster Criatura dolcíssima interpretat per Lluís Llach. Molt bona setmana i fins el pròxim programa!

Et pot interessar...